Anit, al 33, van emetre un programa especial dedicat a la física quàntica, amb la participació de Juan Ignacio Cirac, director de l'Institut Max Planck d'Òptica Quàntica; Álvaro Pascual Leone, catedràtic de Neurologia de l'Escola Mèdica de Harvard, i Teresa Forcades, monja benedictina, metgessa i teòloga per Harvard.
El tema em va inspirar algunes reflexions que potser no tenen gaire a veure amb el concepte estricte de física quàntica, però sí amb el misteri de la realitat que ens envolta.
Els conceptes de "co-creació" i "camp de totes les possibilitats" són, penso, molt potents com a eina de transformació, si els emprem amb humilitat, és a dir acceptant que no sempre el resultat concret serà l'esperat, perquè de fet no coneixem mai totes les variables i, a vegades, confonem allò que només és un resultat aparent o immediat amb el veritable resultat final.
Crec que aquests conceptes tenen dimensions diferents segons siguin fruit només de l'experiència intel·lectual objectiva (científica) o s'acompanyin de la vivència personal interior de la ment en calma i silenciosa (meditativa).
"Para ir donde no se sabe hay que ir por donde no se sabe", deia San Juan de la Cruz, i això requereix capacitat d'abandonar-se, confiar i fer camí sovint amb mitjans precaris, però sempre després que la raó ens hagi guiat fins el peu de la muntanya.
També el tema dels miracles crec té a veure, no sé si amb la física quàntica però sí amb la realitat. Trobar-nos amb un miracle, "succés extraordinari i meravellós" diu el diccionari, vol dir enfrontar-nos a una realitat que s'escapoleix a la nostra comprensió, que ens ultrapassa, i per això mateix, o bé ens fa estirar el raonament més enllà del que científicament podem asseverar, o ens obliga a recórrer a la fe o la intuïció. Acceptar que l'incertesa forma part consubstancial del gran misteri que ens envolta, fa que no ens calgui defensar aferrissadament les nostres personals "certeses" conceptuals, sempre elaborades amb raonaments condicionats per les creences i encotillats dins la biografia personal de cadascú. Legítimes, tranquil·litzadores i potser necessàries, però sempre precàries.
Alguns miracles els acceptem millor que altres pel fet que és manifesten dins un marc que podem comprendre una mica més, per exemple la concepció d'un nou ésser. En aquest cas, com que la Vida sap que es mou en el camp de totes les possibilitats, no es preocupa ni es limita a si mateixa pel fet que hi haurà molts intents fallits, moltes estadístiques en contra, molts estudis que no sortiran bé i s'hauran de quedar al calaix, sinó que, precisament per la dificultat que suposa, se n'assegura al màxim propiciant milions d'intents. Potser això sempre ha estat així, inamovible, o potser la mateixa Vida a aprés a treballar magistralment en el camp de totes les possibilitats i ara que ja ens pot oferir resultats més o menys regulars nosaltres ens ho creiem, no dubtem, i això fa que contribuïm, amb la nostra actitud mental, a que el resultat esperat es doni com una realitat concreta i habitual en el nostre univers.
Anar per la vida confiat, amb la ment oberta a la possibilitat dels miracles, crec que augmenta les probabilitats que és produeixin fets que estadísticament sembla que no corresponguin. Potser, com deia Goethe i segur que d'altres, només ens cal fer la meitat de la feina, l'altra meitat li correspon a la p(P)rovidència. Ho escric així perquè, per a mi, la providència pot ser els nostres propis i desconeguts mecanismes mentals i la Providència el Ser suprem, la Vida, les Lleis universals, ves a saber. Independentment el nom que hi posem, tot és com és i per això tracto de no especular massa, per no treure temps al silenci.